Oriol Rius, escultor

ORIOL RIUS - Barcelona

DE GHIRLANDAIO A LA 'A' D'EN BROSSA

Quan ja tens quaranta-cinc anys has de seguir a l'inrevés el camí traçat per en Joan Brossa al Parc del Laberint, i desfer-lo des de la 'A' que jau trencada a la 'A' que encara s'alça dreta i sencera, per intentar retrobar el camí o recuperar el punt de partida.

Ho vaig fer amb el pensament, les vacances de Pasqua, al meu recer de Bellcaire, tot contemplant, amb enveja, aquesta cara, angelical?, perquè no humana?, de Ghirlandaio, retorn al paradís perdut?, o no aconseguit encara.

Ja sé que a tots ens espera la negra senyora de la dalla, però mentre un sol resplendent m'inundi les pupil·les vull embriagar-me de llum i invitar-vos a aquest tast de color ranci, vi pur i simple, avellutat pels anys.

Tornar a la simplicitat homèrica, veure una dona de cabells d'or en contemplar l'aurora i pensar perquè no hagués pogut ser així de lluminosa la 'A' que jau trencada i abatuda al final del camí.

Bellcaire d'Empordà, exposició a l'Ateneu Barcelonès,
novembre del 1990.

COMPARTIR LES HORES PRESENTS

Crec que a les meves figures hi estic imprimint, amb major o menor intenció, la consciència tràgica que ens caracteritza als humans: haver assolit pensar/desitjar la resurrecció dels cossos, l’eternitat dels cels, la perennitat de les arts, la llarga vida de les nacions... fins a topar, al cap del nostre atreviment, amb la muralla camusiana que no ens permet avançar més enllà del tangible.

Haver paladejat les esferes dels déus i sentir que les nostres creacions/creences es desfan, com terròs de sucre a la boca, et fa agafar ‘mono’ del més enllà, enyor incurable d’un home quasi diví que transcendeixi les estretes parets d’aquesta morada.

Vull atrapar aquest instant que encara sento meu, que les Parques no han arravatat encara. Atrapar-lo amb un toc fugaç de pinzell, abans que, en intentar remembrar-lo, es torni record de sal el pensament. Així, doncs, canviant la ploma pel pinzell, em pregunto amb Goethe: “podré fixar-vos formes que algun temps m’enlluernàreu?”.

Passat el vendaval de la iconoclàstia, hereu d’una plàstica alliberada gràcies a les avantguardes, ja no em basta sentir el gest, ni palpar de la matèria la textura, ni recrear-me en presències-absències, concepte-referent, o jugar a cuita-amagar amb la llum, el traç, el símbol, el color i la forma... Ans penso que cal reprendre el desesperat, ¿existencial?, crit munchià, manllevat al seu torn de Massacio, Grünewald i Goya... Encara no s’ha apagat el ressò que tingué en moltes propostes de les nostres avantguardes, però a penes n’hem pres, crec, el relleu.

Bellcaire d'Empordà, Exposició a la Galeria Lleonart, Barcelona febrer del 1993.

ONA I VENT
(Orgue per a tramuntana)

T'haig de tenir. O témer.
Així: possessió contra por.

T'he volgut així, criatura meva.
Com el vertigen d'un remolí,
de la mar arborada contra un vent desfermat.
Com l'arrauxament sostingut de la tramuntana,
la gracilitat del garbí,
la frescor del gregal,
o l'impuls carregat d'enyor de l'au que empren el vol.

T'he volgut així:
sòlida com la roca,
lleugera i transparent com el vidre,
eixint i confonent-te alhora amb el mar,
vacil·lant com un sirena
(ai, fantasia de les nostres insatisfaccions!)
que avança tentinejant per una terra ignota.

T'he volgut així:
llengua de mar i de vent
que es fon en un bes luxuriós i sonor,
humit i salabrós,
amb el cel rodó, gairebé carnós
de l'Empordà.
Les meves mans t'han creat així:
escambell visible per a un ens invisible:
so de l'orgue,
esperit de l'aire destil·lat pel vent.

Bellcaire d'Empordà, exposició Orgue per a Tramuntana a l'Ateneu Barcelonès, octubre del 1993

AMB UN CRIT
A LA BARANA DELS LLAVIS
Les meves dones han pujat a la Garrotxa

Les meves dones han pujat a la Garrotxa, invertint la mítica incursió dels habitants del Laci quan pujaren a la Sabina per a raptar-ne les dones. Elles, altrament, han pujat de la plana a la muntanya per oferir els seus fetitxers encants als garrotxins i raptar-los-en la mirada: més enllà del tòpic, més enllà dels paisatges bromosos, de la fageda humida, dels contrallums de vaques i ramats sota alzinars tamisats per sol ixent.

Perquè crec que la Garrotxa és això i més que tot això. Perquè el garrotxí, i encara més l'olotí, ha begut (diví embriac) la dolça malenconia dels pintors que s'han emmirallat en els seus paisatges, però s'ha curtit, alhora, en l'engranatge, el fum de les foneries bronze i el tràfec de la ciutat moderna, més pròxima i oberta al petit-gran drama que amaguen les meves dones, persones, més que no pas figures; per-sones, en el seu sentit llatí, de màscares de teatre vociferants i cridaneres. O planyents. Una mica tràgiques, potser; tristes, sovint; críptiques i enigmàtiques, ara i adés. Les he volgudes així, vigoroses, expressives, sempre amb un crit a punt de saltar de la barana dels llavis.

I a totes els he imprès un traç vigorós i resolt, gairebé subconscient i automàtic, hereu i transgressor. Perquè treballo la tela com qui pinta un crit, ara mut, ara esquinçat com un llençol; ara desesperat, ara exultant i esplendorós davant el vent que se m'abalança al damunt, abassegador, o davant la mar arborada que em fa recular enrera i em recorda els límits de la meva força.

Olot, Galeria Les Voltes, febrer del 1994

NOMÉS HI VEIG QUAN US MIRO

Només hi veig quan us miro,
a mitja tarda, orb com arribo.
Perquè de tant mirar la ciutat atrafegada,
res no veig,
i de tant deler-me per atrapar el dia,
res no capto.

Carpe diem, em dius?
¡Si quan més m'afanyo per retenir-les,
més corren i s'escapoleixen, les esquàlides hores¡
Fins que vinc a l'estudi i m'aturo davant vostre,
a l'hora baixa, àvid de veure-hi clar.
Us miro. Et miro a tu model desconeguda,
quasi anònima, que poses mig absent,
enllà la tela blanca.

Absort contemplant-te, a mi tan estranya,
em sembla percebre que el temps
no es mou, ni fuig l'hora.
Deu ser això el temps: una massa inert immòbil.
Deu ser que sóc jo qui fuig,
que les hores són aparents,
en el seu córrer enrera,
com els arbres quan avanço rabent pels camins.
Deu ser això, captar el temps amb el carp de la mà:
romandre immòbil i etern com un roca,
i només mirar-te a tu, i veure
com, malgrat que mig absent,
el teu neguit se'm fa present. O la teva placidesa.

Desconeguda, em fas coneixement.
I anònima tens un nom. O un tast. Agredolç.
I així intento fixar-te en el llenç,
potser per eternitzar el moment, i amagar
el teu/meu clam contingut, ara queixós, ara plaent,
dintre el solc obert per cada pinzellada.

Barcelona, Reial Cercle Artístic, març del 1994

EMERGENTS REPTANTS

Al principi existia un ull immens
que ho abastava tot, fins a la fi dels segles.

¿Deu ser miratge, aquesta història tan antiga
que contemplo i em captiva,
a la seu de Girona,
en el tapís, tan fetiller com rude, de la Creació,
i que, com una sínia dels temps,
va poant misteris estranys,
confusos i incerts?

O també l'ull immens és un miratge,
tan sols imaginat,
una paraula-imatge meva,
manllevada d'ales de set ulls,
apocalíptiques,
per posar nom al meu desconeixement.
Al principi existia la (meva) paraula.

Gira, gira, la sínia de les pors, i escup,
com un possés,
una onada convulsa
que empeny cap amunt dimonis i gorgones,
peixos i plantes i animals alats i feres terrestres.

I emergeixen intrèpides,
reptants,
set figures antropomòrfiques,
gestants, planyents, exultants.
Adés vencent la força divina d'un brau,
adés demanant ajut com els Nàufrags de la Medusa,
mocadors batent.

Repten coratjoses, desafiants.
A voltes victorioses com Prometeu
tornant del sol amb l'orgull del raig raptat.
A voltes abatudes, com l'Ícar caigut,
mironià amb la seva convexa ala despresa
i el sol partit per la tenebra,
fosa la cera per desafiar els déus.
I malgrat tot continuen reptant,
com si l'Ícar caigut els servís d'escambell
per enlairar-se més amunt encara.

Les veig dalt del cim, les meves figures
(criatures meves), quasi arrogants de tan atrevides,
inconscients que han vençut
el Tòtem del temps.

Vençut? Lluiten i s'encallen
en baralla fratricida:
m'apareix, picassiana, la testa degollada d'un cavall esbarriat.
I, tanmateix, encara els queda força
per carregar el castell i coronar el somni.

Però, és l'estendard roig i victoriós de la llibertat
d'en Delacroix,
o és mocador blanc, el drap que enarbora l'anxaneta
-clam d'ajut d'en Géricault-
quan, en arribar a dalt, es pregunta
(i mentre s'ho pregunta ja se sent orfe de resposta):
Què en serà del miratge dels temps,
ara que hem vençut els déus?

Barcelona, Mars imaginaris. Hospital del Mar, febrer del 1996

LLUNY DE NOVA YORK

Lluny de Nova York és una fugida.
Com la d’aquell soldat que, aterrit per les bombes, només sap d’on s’allunya.

Sé d’on fujo:
dels patrons que s’imposen subliminalment des de la capital de l’aldea global.

Sé d’on m’allunyo:
d’una nova escolàstica que uniformitza una pretesa i absurda internacionalitat de l’art.

Busco això:
una via arrelada en aquesta ciutat meva provinciana, terra de bàrbars, en els confins de l’imperi.

Això és per a mi l’avantguarda:
avançar les línies més enllà de les avantguardes acomodades i establertes.

Tornar a territorialitzar l’art, arrelar-lo en el lloc i la matèria.

Desactivar el vertigen del temps, amb un tempo més lent i ample, fonent l’obra i el temps en una mateixa presència.

Exposició Lluny de Nova York. Can Felipa, Barcelona, octubre del 1996.

FERIT PER LÍNIA ROJA

He vist això:
la platja abatuda per mar d'hivern, avui molt salvatge.
He sentit això:
la mirada rebel, ira i foc als ulls.
Potser cremor de sal i de vent.
Potser neguit somort, ara despert.

Aquesta ha estat la seqüència dels fets:
el neguit dels ulls traspassant-se a tot el paisatge.

I he pensat: paisatge ferit per línia roja
(la llarga marquesina de l'estació que, en el pensament,
s'ha trencat com una llàgrima).

He afegit: perfil de vila vella emportat per vent de llevant, cap enfora del temps retenible.

I m'he dit: ferida roja ençà, la rauxa del mar indomable.
Ferida enllà, el regne de l'home i del seny.

I enllà, enllà, per damunt l'horitzó enganyosament sagrat
(fal·làcia dels campanars!)
el regne del vent implacable que s'emporta
les creatures del temps mensurable.

I així ho he pintat.

Lluny de Nova York, prop del Masnou.
El Masnou, gener del 1997

ARA SÉ QUE DARRERA
LA PORTA DELS SOMNIS...
Les arrels dels meus colors

Jo deuria portar tres anys escassos gatejant/tentinejant per món estrany. Era estiu. Quan pujàvem en tren de Barcelona a Esparreguera a estiuejar a casa de l'àvia.

Escales de l'antic hospital. Esbufego a cada replà. A cada replà una porta barrada. I a cada porta un "i aquí què hi ha" (què hi ha darrera la porta dels somnis?). Sento com canta (mai més no, ara) el canó de ferro del rec que em diu: ja ets a mitja pujada. I, gairebé a dalt, em surt a rebre la fresca arbreda que m'acull com terra promesa.

Crema l'Ordal, lluny, a l'última carena. Aterrit, ja de nit, imagino-veig les remotes llengües de foc, rampant sense fre per la parra que s'enfila des de l'eixida. Ressonen deu cops de mall al campanar, gris i fosc en hora tan baixa, paorosa serpentina sonora de bronze, trenada d'horitzons flamejants. Això deu ser la por, em dic. I el vermell i la fosca els colors de cor encongit.

Oh, les roses de la bassa! El món estrany ara m'apar captivador i m'enlluerna. Sóc als regnes del sol roent, travestit de cirerer, dels ocres daurats de les tàpies calentes, del verd maragda de la indolent figuera d'agost, del blauet ombradís dels safareig de cal sastre, i del groc tardoral del flairós llimoner. Això deu ser el paradís, em dic, sorprès, embriagats els sentits.

Conservo aquelles llums, passats els anys, i, en veritat, no coneixo més que aquells colors, ara quan baixo (torno?) del meu paradís, desfent els graons humits, camí del riu que m'espera amb pas morent. I en arribar a cada replà ja no m'aturo. Ara sé que darrera la porta dels somnis només hi ha horts.

Esparreguera, exposició Les arrels dels meus colors,
febrer del 1997

GARROTXA I ASPRA,
AIXÍ DE MES FIGURES LA MIRADA

Com sorgida de terra garrotxa.
Com de vetusta olivera, soca rampant.
Terròs eixut i aspre.

Així les vull jo:
Traspassant horitzons buits
amb negres pupil·les goyesques,
rebels sense revolta,
planyents sense dol,
sofrents sense angoixa ni turment.
Convulses i serenes, vidents i orbes.

No és orba la mirada quan traspassa
la llum i l'aparença, i els colors ja inútils,
abandonen sa morada,
esfèrica i cristal·lina,
desterrats sense pàtria ni bressol?

Així de llur mirada
pinto l'absència.

Olot, exposició a la Galeria les Voltes, març del 1997

TEMPS DE DESIG

No ho entendré,
ni quan a la sega dels dies,
assegut vora l’era daurada
a esperar que s’alci el vent,
torni a preguntar-me
pels dos rosegadors
que ara i adés em torben l’enteniment:

On són les llums per qui tant m’afanyo?
On és l’ocult per qui no m’afanyo mai?

O, desencisat de llum tan vana,
ja només em preguntaré, potser, per aquell
que sempre es vela el rostre:
de qui la traça, tot just fer-se present,
s’esvaneix com rosada al sol ixent.

¿És seva l’ombra que per un instant
m’eclipsa,
com vol d’ocell,
els sols encegadors?
O és que, de tanta llum que m’enlluerna,
se’m cega el pensament
i veig emergir,
formes sense vora,
tres columnes de fum
dels tres punts cardinals de l’ànima,
els genis del temps mesurable:

L’ara que s’esmuny,
l’ahir, de qui n’és l’ombra,
i el demà, que és mer desig.

Frega, frega, Aladí,
és temps de desig encara.

Exposició Escultures emergents, Galeria Canals,
Sant Cugat del Vallès, febrer del 1998

PARANYS PER A UNA PLAÇA

Què tenen les places, que no tenen els camins,
que inviten a la festa?
Al mig de la plaça he parat un parany
al vent,
i, en teixir-ne l'escull de cordes,
jo mateix hi he quedat atrapat.

¿No és parany, també, el sol de festa,
o la mirada encisadora que no cessa
de captivar-me
sense xarxa ni engany?

Si defujo el seu mirar m'encercla el vent.
Si encalço el vent m'embriaguen els sons de festa
i m'enredo en mon parany.

I així em trobo, esclau i llibert a l'hora,
en aquesta plaça immensa,
que em fa sentir tan familiar com estrany.

Bellcaire d'Empordà, exposició a Les Bernardes, Salt, abril del 1998

L'OCULTA REBEL·LIA
DEL TRIANGLE ESCALÈ

Del triangle escalè m'ha captivat la seva asimetria. Trencar amb l'asimetria és un desig de rebel·lió. O el resultat d'una actitud rebel. El poder sempre ha apostat per la simetria. El Partenó, el Capitoli, la façana de la nostra Llotja en són tres exponents excel·lents.

El triangle escalè és una geometria incòmoda i impertinent. Inconformista. Rebel. D'una manera oculta, potser, com en les figures d'El Greco. Felip II mai no el va apreciar. El poder consolidat necessita una iconografia més equilibrada i estable.

El triangle escalè és la malla arquitectònica del cubisme i l'expressionisme. En aquest treball que presento a Can Siteré, les variacions en torn al triangle volen ser un homenatge a l'art rebutjat pel poder: a les figures agudes de Kirchner, a la pinzellada degenerada de Kokotchka, al cavall desbocat de Guernika.

Així presento tres variants de Triangle d'a-mar, petites construccions piramidals asimètriques, que es recreen en el joc de paraules del mar d'a-mar del Tirant lo Blanc. Creixent és una seriació d'angles creixents en vermell intens. Espill confronta dos triangles escalens, la forma i la contraforma, el roig i el negre. Un enyor, tal vegada, d'una acràcia sense lloc possible. Cel resplendent amb mitja lluna és un triangle groc aixecat per una punta per una figura atlàntica. És l'homenatge a l'esforç i un cant a la plenitud, ai, si existeix!

El tema enllaça amb l'obra Sísif, que personifica l'esforç de l'home per superar les dificultats una i altra vegada. L'esforç i la tossuderia és també el tema de Sempre plorarem Ícar, que simbolitza les ales fonent-se d'un Ícar massa atrevit per un sol tan poderós. De brau de falç és una maqueta pensada per ser realitzada a escala força gran. Contraposa una gran tela roja, la pell de brau, amb una peça triangular i escalena desencaixada, amb set falç sospeses per sota la tela.

Mostro també un altre joc d'escultures que foren presentades a Les Bernardes, a Salt, titulades Paranys per una plaça. Reivindico la plaça en front dels camins: la concepció circular en front de la pretensió d'avançar per un recta. Al mig de la plaça, una figura estilitzada para un parany al vent, i ella mateixa hi queda atrapada. És el tema de Parany home i Parany torre. O també, en certa manera, de Parany amb dues paràboles.

L'exposició d'aquestes escultures culmina en la presentació de Tres Genis a la sala gran, una obra de més de tres metres d'alçada, que s'inspira en la mitologia oriental. Tres figures progressivament humanes o superhumanes conflueixen a mig aire. Són les nostres esperances i els nostres anhels, o les nostres pors? Tal vegada són això: el dolç turment del desig.

Santa Coloma de Gramenet, exposició a Can Sisteré, gener del 1999.

DE TRIANGLES I GENIS

He intentat atrapar dos genis amb una malla de triangles que donen forma a una torre asimètrica. Tal vegada m’ha empès un desig de conjurar les pors i els dimonis interiors que ens roseguen l’esperit (o quina cosa sigui que ens trasbalsa per dintre!).

La torre, de ferro, arrenca d’una base quadrada, símbol del món terrenal, i s’eleva en heptàgons irregulars, com si volgués apropar-se a la perfecció quasi divina del nombre 7.

Nova Babel, la meva torre, desencaixada i truncada, deu ser el límit dels terrenals.

Continuo captivat per l’asimetria del triangle escalè, com si trencar la simetria permetés alimentar un desig de rebel·lia. El poder sempre ha apostat per la simetria. El Partenó, el Capitoli, el Vaticà, la façana de la nostra Llotja en són quatre exponents excel·lents.

El triangle escalè és una geometria incòmoda i impertinent. Inconformista. Rebel. El poder consolidat necessita una iconografia més equilibrada i estable.

Aquestes variacions entorn al triangle escalè volen ser un homenatge a l’art rebutjat pel poder, a les figures agudes de Kirchner, a la pinzellada degenerada de Kokotschka, al cavall desbocat del Guernika.

Exposició De triangles i genis, Galeria Àmbit, Barcelona, juny del 1999.

DE BRAU I DE FALÇ

De Brau i de Falç és com l'estela que deixa un pensament. No neix d'una reivindicació, sinó d'un sentiment amalgàmic, teixit d'amors i desamors, acords i repressions, sintonies i incomprensions, entre els distints pobles de la pell de brau, on el nostre petit-gran triangle podria encaixar però desencaixa. O és la resta de la pell qui desencaixa. O un i altre hauran d'encaixar dins d'un puzzle més gran...

De Brau i de Falç és alhora un homenatge a l'11 de setembre i a un dels símbols de la revolució d'octubre, sense la qual, d'igual manera que sense la revolució francesa, la revolta dels segadors o la dels remences, no seríem on som.

Aquesta peça triangular és escalena, irregular, incòmoda. Forma part del discurs de l'exposició de Can Siteré, on em proposava desembrollar l'oculta rebel·lia d'aquesta forma geomètrica que, en trencar totes les simetries, descalça els fonaments de l'immobilisme i del poder. És la Catalunya escalena, indòcil i poc domable. O la voldria així, oberta, asimètrica, compartint amb la pell de brau un roig encès, generós i rebel.

Barcelona, setembre del 1999

ERRANTS PER DELTA IMMENS

Vaig pensar que havia tingut una visió
estranya i colpidora.

Però no.
Eren allí, gairebé palpables, en el meu televisor:
immenses corrues humanes, sense altre nord que fugir,
carros, cabres, homes, gossos i tractors,
dones, criatures i fardells,
errants pels camins barrats de Kosovo,
pels camps minats de Txetxènia,
per les aigües funestes de l’Estret, pels boscos de Ruanda,
Sierra Leona...

Eren allí, errants pel delta sense horitzons
d’aquest estrany paratge que havia de ser un paradís.

Eren allí, terriblement immediats
per colpir la nova belle époque europea.
Còmodament llunyans
per no torbar més enllà d’un respir el nostre plàcid benestar.

I així ho he viscut a baix al taller:
M'he immergit en una vela molt gran,
escalena i roja,
últim relicte d'una antiga Vaurien,
i l'he travessada d'un formiguer quasi infinit
de figures errants
sota un sol implacable.
Mai més tornarà el paradís,
he pensat,
en mig d'aquest infern.

Barcelona, exposició Errants per delta immens,
Col·legi d'Aparelladors de B., juny del 2000

UTOPIA Qui pogués nuar terra i cel fent del quadrat un cercle, si no fos de boig o de somni. Si jo tingués el teu cor ardit, utopia, paraula sense lloc, potser ho faria. Inauguració d'Utopia, Parc de la Vila, Esparreguera, juliol del 2001

LES CASES DE LA FRONTERA

No em sou estranyes, cases de la frontera,
forats negres que engoliu tot alè.
No em sou estranyes, cases del capvespre,
que us espio per les escletxes del sol morent.

No m’és estrany el camí que va i ve de vosaltres a la plaça,
ara mandrós, ara rabent.
A aquesta plaça on m’encega, encara, la llum de festa,
que ens fa dansar, embriacs,
amants de paradisos i cels resplendents.

Que trencadís aquest miratge
que es fon a penes tocar-lo amb els dits,
i reapareix més viu que mai, al compàs
de l’enganyosa dansa
que gira sense pausa en torn dels quatre corns
on s'immola tot desig.

Badalona. El Refugi, novembre del 2001.

LES CASES DE LA FRONTERA
I ALTRES MIRADES

He volgut convertir en matèria la sensació de la casa buida, quan la deixa un ser estimat. Reliquiari d'absències on cada detall ens parla del que ja no hi és. No és. On les parets buides es converteixen en la traça precisa de la frontera. ¿Quin front, per quina guerra?. La lluita final. Aquesta sí. Unim-nos tots, ai!

Aquesta exposició, que aplega bona part de l'obra exposada al Refugi de Badalona sota el títol de "Les cases de la frontera", també hagués pogut intitular-la: "... i altres contes". Perquè plasmar en volums la mirada sobre els meus-nostres móns interiors és una forma d'escriptura que comparteix amb el conte l'afany explorador i el discurs per la fantasia.

Així, aquesta exposició vol ser una invitació, per què no?, a explorar els espais interiors, a extasiar-nos davant l'ocult del visible i allò visible de l'ocult. Amb les cases de la frontera em situo en els límits del que és i el que deixa de ser, i la interiorització d'aquest límits em serveix de cinta mètrica per a prendre les mides reals de l'home, del meu home.

Tal vegada us estic invitant a participar en una mística renovada (agnòstica i reclamadora de la materialitat de l'esperit), sobre el nostre abast i el nostre (no)-més-enllà. Però, alhora, mentre vegem lluir els astres sota la volta dels cels, us invito també a compartir una altra mirada, més juganera i lúdica, tot contemplant com bressola petites llunes de coure i de plom, la "gronxadora de llunes".

Exposició Les cases de la frontera i altres mirades.
Galeria Maria Villalba, Barcelona, febrer del 2002.

SOTA UN CEL BLAU

Una part important de les obres que exposo amb aquest títol les vaig pintar fa poc més poc menys d’un any, mentre em recuperava d’una operació i em sotmetia a tractament, sempre que aquest m’ho permetia. Era aleshores que prenia el cavallet i pujava a Riells del Fai a pintar oliveres, codines i figueres sota la volta nua del cel.

Hi ha qui creu que modernitat i cavallet estan renyits per sempre. Si us haig de ser franc, les estupideses em rellisquen. No hi ha millor modernitat que l’atreviment. I a mi m’encanta haver fet un parèntesi amb la meva obra d’escultura més creativa i trencadora, i haver-me deixat arravatar per la força primitiva del cel blau, l’aire humit del matí, i l’olivera que m’encisa despullada entre la boira.

Haig de confessar que en aquests dies vangogians em vaig sentir com un creador del setè dia: sentia talment que convertia les oliveres en un altre jo. Perquè la pinzellada era meva, el traç desbocat i febril era meu, només meu, i meus eren els colors i la torsió de les formes... De l’olivera només en quedava això: un pretext per sentir que respirava i que el sol encara lluïa, i que l’herba gebrada rondinava sota la sola de la sabata.

Exposició Sota un cel blau. Galeria Les Voltes. Olot, febrer del 2002

UNA FORMA GENERATRIU
I LA REBEL.LIA D'UN PUNY ALÇAT,
PER A UN ESPAI-FLAMENC

Just iniciar el treball a sis mans que va donar cos a la proposta d'espai-flamenc per al Parc del Besòs a Sant Adrià (les dels arquitectes Antoni Poch i Xavier Nieto i les meves), va sorgir la pregunta de per què no la forma d’un ou, amb tota l'estructura de línies de resistència i de força inherents a aquest petit ens, orgànic i inorgànic alhora, presència i virtualitat, prodigiosament robust i estàtic pel que fa a la seva estructura externa, meravellosament dinàmic i generatriu pel que fa al seu microcosmos interior!

Això no obstant, jo mai no hagués beneït tan espontàniament ni sense posar-hi cap pega aquesta idea de l'ou, si de seguida no m'hagués vingut al pensament, com un flash, aquella imatge d'un ou penjant d'una immensa petxina sobre el cap de la madonna amb l'infant, de Piero della Francesca, i que també va encisar el nostre inquiet Dalí.

Un símbol de la creació i de la divinitat que jo tradueixo com la força creativa i la deïtat soterrada que portem a dintre, si és que hi ha un "dintre", un lloc interior, fons, "hondo". Que només pot descobrir el cant quan es torna plany. Quan la veu es recargola com un interrogant, modulant cada vocal en una llarga serpentina de sons. Sospirs, a penes, teixits d'amor i odi, admiració i despit, més enllà dels dogmes tonals i atonals, més enllà de modes i creences.

Perquè ou i flamenco es situen al llindar de, representen, són l'origen del tot. Contenen amb la seva immensa 'virtualitat', amb la força i la potència que literalment significa aquesta paraula, tota la capacitat d'eclosió i explosió creativa de l'univers i de l'home, del destí i de la revolta, del paradís i del seu exili, del clam de festa i el desconsol de la derrota. Plor contingut, enyor de mare. Esforç de part, per fer emergir el déu arraulit. Impotència davant dels fats. Ràbia i rebel·lia reprimida. Coratge i desengany.

Originalment aquest espai vaig concebre'l estretament lligat a una gran agulla-menhir inclinada cap endavant, és a dir en direcció oposada a l'espai flamenco, mirant cap a l'esplanada que li ha de donar accés. En l'estadi actual de la proposta l'agulla es manté semblant, però separada de l'espai per una passarel·la d'accés i abalançant-se sobre el vial que voreja l'entrada.

Aquesta agulla, esperó que mira cap a mar, s'eleva amb la rebel·lia d'un puny alçat que encara gosa, il·lús?, cridar a revolta. Vol expressar emfàticament l'inconformisme i l'actitud d'insubmissió que el flamenc connota. Vol ser un pal major que anuncia els rumbs erràtics d'aquest cant, amb un retall de cel urbà per tota vela.

He volgut condensar en aquest element vertical els raigs solars-divins de l'obelisc, l'agressivitat de l'ariet i de la llança, el vigor del fal, la fortalesa de la torre, la resistència del baluard i la majestat de la columna.

He volgut expressar la por i reverència davant del tòtem, però a la vegada la finitud dels ídols i dels déus, quan cauen abatuts per la revolta. La victoriosa arrogància de les agulles gòtiques i la frustració del guerrer quan s'abalança cap al terra, com canya abatuda pel vent. Vull que s'alci com un corn, com tuba immensa que, tot reptant el cel, ens convoca a tots, ara cap al plany, ara cap a la festa.

Aquest element vertical va revestit de petits 'leds' lluminosos que actuen com una gran pantalla de vídeo, de manera que, més enllà del seu significat poètic i plàstic, fa, a la vegada, la funció d'element anunciador dels programes i activitats de l'espai flamenco i del petit espai inferior idoni per múltiples accions 'de butxaca'. A més, pot servir com a reclam publicitari, per ajudar al finançament de l'espai.

Proposta per al IV SIFFACUS, simposi sobre escultura en espais
públics, Col·legi d’Aparelladors de Barcelona, novembre del 2003

EL MUR

L’obra que dóna nom a aquesta exposició, El Mur juga un paper molt central en la meva vida quotidiana, ja que em sento molt incòmode, des del meu benestar occidental, davant la crua i cruent problemàtica dels pobles que, com el palestí, o en el seu moment l’alemany, sofreixen en la seva terra i la seva carn la fractura i l’esqueixament a causa d’un mur que esberla de mig a mig el seu país i els seus camps, famílies i paisatges. El Mur vol ser un homenatge a tots els que pateixen i han patit la brutalitat d’un mur que els sega la vida quotidiana, els separa de parents i amics, i parteix en dos o més trossos la seva terra.

L’escultura El Mur és una variant molt diferenciada de la meva escultura Utopia, del Parc de la Vila d’Esparreguera, però comparteix amb aquesta el joc amb la perspectiva. En Utopia, dues corbes d’aparença chillidiana es converteixen, en ser contemplades frontalment i de lluny, en un cercle i un quadrat. En El Mur, la corba que serpenteja i corona el mur inclinat que sembla ensorrar-se ens revela, també, vist des d’uns 25 metres, la utòpica quadratura del cercle.

Aquest component utòpic vol ser una escletxa d’esperança en mig de tanta impotència. Vol ser una proclama que la utopia d’enderrocar tots els murs encara és possible.

El Mur és, també, però, una reflexió que va més enllà dels obstacles creats per l’home. De fa molts anys m’obsessiona una imatge d’Albert Camus que veia-imaginava l’home enfrontat davant d’un mur, incapaç d’anar més enllà ni de conèixer què hi ha al darrera. El Mur i les altres obres-maquetes que l’acompanyen són com un lament davant de la incapacitat de coneixement de nosaltres els humans, incapacitat que ens ha portat a convertir en déus la nostra ignorància i les nostres pors.

En aquestes petites obres, els murs i els déus trontollen i es desplomen. La piràmide azteca de la lluna s’ensorra i els lars que en altre temps presidien les nostres llars, com ho fan encara imatges de budes, sants i verges, s’uneixen al lent ocàs dels déus. Volen reflectir -deixeu-m’ho dir de manera tautològica- la pèrdua de credibilitat de les creences, les quals, en anar estretament lligades a cada territori i civilització, converteixen els déus en banderes i els catecismes en bans de guerra.

Aquesta exposició ha donat pas a una exposició virtual a la xarxa internet en torn al mur com a separació i exclusió. En el lloc http://www.breakdownthewalls.net/ hi trobareu un conjunt de fotografies i textos sobre els murs de Palestina, de Berlin, Kuwait..., i dels barris residencials fortificats i emmurallats -les gated communities- que proliferen al Brasil, México, Xile, l’Argentina, Califòrnia, La Florida, Puerta de Hierro i La Moraleja..., una nova i ominosa arquitectura de la por.

Exposició El Mur Auditori de Montcada i Reixac,
Barcelona, març del 2004.

L'ESTEL DE LA MARINA L'Estel de la Marina és una obra en ferro cor-ten i formigó de vuit metres d'alçada, situada davant l'edifici de capitania del port de Badalona. Els tres grans tubs d'acer que caracteritzen l'escultura, el gran cub inclinat també d'acer que els serveix de base i la munió de prismes de formigó que l'envolten venen a suggerir els pals d'un llagut de vela llatina estavellat contra els esculls, que encara s'alça dret i altiu per dibuixar amb la seva ombra la forma d'un estel. L'obra ha estat concebuda de forma que en el solstici d'estiu (21 de juny) a les 12 h del migdia, hora solar, l'ombra projectada pels pals dibuixa l'estel que constitueix el logotip de Marina Badalona SA que té càrrec del port. Aquest resultat és observable amb major o menor grau durant un mes i mig abans i després del solstici.
	Als esculls encallat, el llagut desarborat, esquinçada la vela llatina, encara s'alça altiu. De pal i antena l'ombra, just al llindar de l'estiu, quan l'astre menys declina, sobre la coberta descriu: l'Estel de la Marina. Badalona, maig del 2005

TRENQUEM ELS MURS - Sala A Punt Em sento molt incòmode, des del meu benestar occidental, davant dels pobles que, com el palestí, o en el seu moment el sud-africà o l'alemany, estan destruïts per un MUR que esberla de mig a mig el seu país i els seus camps, famílies i paisatges. Quant més covards més ens protegim amb murs i tanques, fortifiquem urbanitzacions privades, mirem de reüll els de més enllà de l'autopista, els que adoren altres déus, o, simplement, han arribat els últims. ——————————————— Entre els darrers treballs sortits del forn que presento en aquesta exposició a la sala A Punt de Badalona vull destacar el més tendre de tots: un llibre de ferro travessat per una serp de plom. Ai quants murs que hem aixecat en nom de El Llibre!
	¿No és un mur, també, El Llibre, l'Alcorà, la Bíblia, quan l'utilitzem com a cuirassa de les nostres pors, catapulta dels nostres odis, roca immutable de les nostres inseguretats?
També és acabada de sortir del forn una obra en torn al desig de ser com Déu, un nus de serps que malden per encalçar la ditjosa poma. Però el seu tast encara no ens ha donat accés a la saviesa dels déus. Exposició Trenquem els murs, Sala A Punt, Badalona, juny del 2005

TRENQUEM ELS MURS -
Ermita de Reixac

Trenquem els murs és una lleugera variant, de mida més gran, en formigó i bronze, d'Ensorrem els murs que vaig presentar a l'Auditori de Montcada. Està instal·lada als jardins de l'ermita de Reixac.

M'encanta aquest lloc
perquè s'hi respira el mateix sentiment
que m'ha impulsat a fer aquesta obra:
una actitud d'inconformisme i de crítica
davant de posicions massa acomodades.

Quan vaig contemplar aquestes nenes maldant per anar a l‘escola, grimpant entre les escletxes del mur que encercla gran part de Palestina, vaig plorar de ràbia i d’impotència. Vaig recordar aquella lletania recurrent dels salms:

Israel, Israel t'has tornat a apartar del teu déu

I vaig voler retenir aquest instant intens en Ensorrem els murs, on unes persones estilitzades, de plom i sense rostre, enderroquen i vencen els murs prefabricats que encerclen Palestina.

He volgut homenatjar aquelles nenes, representant-les en plom, en raó de la nostra insensibilitat. Però en realitat elles són de carn i sang, i un dia doblegaran i venceran la nostra passivitat. (La versió dels jardins de l'Ermita de Reixac és en formigó i bronze).

Tant de bo aviat puguem mirar aquestes criatures sense murs pel mig, i sense que ens caigui la cara de vergonya.

Jardins de l'Ermita de Reixac, juliol del 2005.

EL MUR – Col·legi d’Aparelladors

Aquesta exposició culmina un cicle de treball en torn els murs que ens separen dels altres, que volem estranys. Presento diverses obres noves, respecte a les exposicions anteriors sobre el mateix tema, i una instal·lació sobre el mur bastant contundent.

Aquesta exposició neix de l’impacte que em va causar el mur amb què Israel està encerclant Palestina i que vaig intentar plasmar en l’obra Ensorrem els murs.

Els murs semblen ser la panacea, el remei universal per la nostra incompetència i les nostres pors. Creixen arreu com tràgiques flors, a Kosovo, a Xipre, a la frontera de Kuwait amb l'Iraq. Floreixen com mil flors vergonyants en els barris d'élite fortificats, les gated communities, els condominios exclusivos, encerramientos, quartiers enclos, una ominosa arquitectura de la por i la paranoia que s’estén des d'El Soto de la Moraleja a Madrid, fins a Toluca a Mèxic, a Florida, Guatemala, Brasil, Xile…

Les obres i la instal·lació en torn el Mur que presento en aquesta exposició volen ser un clam contra els murs que estem aixecant entre nosaltres, els humans, per preservar i marcar la diferència, per excloure els que ens són o volem estranys, per tancar-nos en la nostra fràgil campana de benestar.

Aquest tema del mur juga un paper molt central no solament en aquestes obres, sinó en la meva vida quotidiana, ja que em sento molt incòmode, des del meu benestar occidental, la societat sobreïxent, davant la crua i cruent problemàtica d’aquests pobles.

En El Mur (Utopia II) una llarga corba serpenteja carenant un mur inclinat que sembla ensorrar-se. Com els nostres avantpassats pintant cérvols per propiciar la cacera, així jo basteixo un mur a punt de caure per propiciar-ne l'ensorrament. La corba que el carena, com les de l’escultura Utopia del Parc de la Vila d’Esparreguera, dibuixa contra el fons del cel un cercle i un quadrat alhora, contemplada des d’una certa distància. Si tot va bé, la veurem en gran en una gran plaça de Montcada i Reixac.
Aquesta component utòpica, la quadratura del cercle, vol ser un motiu d’esperança en mig de tanta impotència. Un clam que la utopia d’enderrocar tots els murs encara és possible.

Presento altres obres en torn del mur. Algunes són una reflexió sobre la incapacitat de coneixement de nosaltres els humans, que ens ha portat a convertir en déus la nostra ignorància i les nostres pors. Contemplo com La piràmide de la lluna trontolla i s’ensorra. O reflexiono sobre per què erigim El Llibre com un mur de divisió, com un tòtem de guerra, ara la Bíblia, adés l’Alcorà, suara el Llibre Roig dels joves guàrdies rojos.

          Ai quants murs hem aixecat,
          quants crims hem comès en nom d'El Llibre!
          No és un mur, també, El Llibre,
          quan el convertim en bandera de guerra?

De fa molts anys m'obsessiona una imatge d'Albert Camus. Ell veia-imaginava l'home enfrontat davant d'un mur immens, incapaç d'anar més enllà ni de conèixer què hi ha a la seva cara obaga. Ho he volgut reflectir en petites obres de coure. En una d'elles, El Mur 2, un ull, immens com el mur, tal vegada veu allò que no veiem nosaltres. Aquesta obstinació en travessar el mur es troba també en Àgonos, on dues figures estilitzades repten en mig de dos murs, així com en Serp de foc i de mar travessant el mur i en Travessaré el mur.

Finalment comentar-vos, la meva última obra, la nineta dels meus ulls, com sovint passa amb les últimes creacions: M/W (Mur/Wall). Coronant un mur de ferro, magmàtic i deforme, emergeix neta i brillant una lletra. He volgut significar una contradicció: una lletra que s'erigeix com un mur, però que a la vegada és el naixement d'una lletra. Aquesta obra vol ser un homenatge a Giambattista Bodoni, cèlebre tipògraf italià que va crear i modernitzar els tipus per a impressió. M/W s'eleva com una matriu de tipus d'impressió, com un homenatge a la força de la lletra. Perquè la lletra és la veu de la raó, l'antídot de la ignorància i de la por. És la lletra, la que ha permès escriure sobre el mur de Berlín:

“Abat el mur que tens dins del teu cap"

Exposició al Col·legi d'Aparelladors de Barcelona, gener del 2006