ORIOL RIUS, escultor

La primera versió de l'obra interioritzava el logotip de l'estel, de forma que a vol d'ocell aquest es dibuixava sobre la plataforma d'acer.

L'estel hi era, però virtual. Calia desplegar la seva virtut , la seva força. ¿Per què no fer per manera que almenys un dia l'any, en el solstici d'estiu (el dia que els egipcis feien entrar el sol a la cambra sagrada d'Abu Simbel) les ombres dels pals dibuixessin l'estel?

Així que vaig posar-me a fer proves. De primer vaig estudiar l'ombra en el solstici d'hivern, però el sol en anar tant baix (48º a la latitud de Badalona) obligava a inclinar massa els tubs i no em va plaure.

Aleshores vaig estudiar l'ombra del sol del sosltici d'estiu, el 21 de juny, que a Badalona és de 72º i em va agradar el resultat.

Però encara calia resoldre com elevar el gran cub d'acer, per tal que fos imposant i alhora acabés de donar sentit a l'obra. Passejant per les dressanes del Masnou o de Palamós havia observat que per carenar les barques i calafatejar-les les arrepenjaven sobre uns fustots grossos, amb forma de grans daus o prismes rectangulars. Els vaig imaginar allí, multiplicats, talment els bassalts de Castelfollit. Els vaig veure allí, formant una gran onada, un mar de roques, mar i escull alhora.

L'escultura es convertí en poema, i el gran cub, en llagut estavellat, encallat als esculls, però orgullós, altiu, esperançat encara, treient forces no se sap d'on fins dibuixar amb el concurs del sol l'Estel de la Marina.