En aquestes obres he volgut recordar les simfonies de Mahler. críptiques i expressives, vigoroses i modulades, planyents sense dol, sofrents sense angoixa, rebels sense revolta, sempre amb un crit contingut a punt de saltar la barana dels llavis.

Imagino aquestes obres en una gran plaça. Perquè les places, a diferència dels camins, inviten a la festa. A la visió lineal del camí he volgut contraposar el concepte circular dels grans espais on es dansa o es plora, on s'executa els reus i es pren el sol.

Què tenen les places que no tenen els camins,
que inviten a la festa?

Al mig de la plaça he parat un parany
al vent,
i, en teixir-ne l'embull de cordes,
jo mateix hi he quedat atrapat.

¿No és parany, també, el sol de festa,
o la mirada encisadora que no cessa
de captivar-me
sense xarxa ni engany?

Si defujo el seu mirar, m'encercla el vent.
Si encalço el vent, m'embriaguen
els sons de festa i m'enredo
en mon parany.

I així em trobo, esclau i llibert alhora,
en aquesta plaça immensa,
que em fa sentir tan familiar
com estrany.